Us presento a La Concertina: És aquest instrument de llengüeta similar a l’acordió diatònic tan conegut per aquestes terres. Té un cos hexagonal amb manxa i la melodia es toca amb totes dues mans, a un costat les notes agudes i a l’altra les greus.

Calculo que a Catalunya no hi ha més de 25 músics que toquin la concertina com a instrument habitual. Són una raresa… Si faig una llista d’instruments de llengüeta, segons la seva complexitat mecànica, sortiria així: Harmònica Diatònica – Harmònica cromàtica – Concertina – Acordió Diatònic – Acordió Piano (amb altres instruments barrejats com l’harmònium, el bandoneón o l’hulusi).

A mi m’agrada molt el so de la concertina. Crec que m’agrada per la seva senzillesa (De vegades el diatònic em satura una mica i el so de triple llengüeta em cansa ràpidament). I és perfecta quan es fusiona amb el violí!

Aquí teniu una actuació de l’any passat a un canal de televisió irlandès. Un imagineu alguna cosa similar a les televisions d’Espanya?? … No. A Irlanda estan orgullosos de la seva música tradicional i la cuiden com es mereix.

Es tracta de tres nois que ens regalen un solo de bohdran molt macu. El bohdran és un instrument tradicional d’Irlanda que ve a ser un pandero afinable que es toca amb un pal (stick) mentre la pell es tensa i destensa amb l’altra mà. En aquest cas fan servir sticks moderns consistents en diversos palets units entre si per aconseguir un so diferent. Fan servir la tècnica anomenada ‘de guitarra’ per treure-li el ritme.

I que és el que motiva a aquesta gent a fer aquest vídeo? Per què no estan perdent el temps jugant a la Playstation o passejant per un centre comercial? Els motius seran varis. Com: Perquè s’ho passen bé, perquè ho han mamat des de petits, perquè a Irlanda és molt comú saber tocar un instrument… jo què sé!

La seqüència és: Tots – Solo de Aaron – Solo de Sooey – Solo de Ryan – Tots – Ball de Aaron – Tots – Ball de Sooey – Tots – Ball de Ryan – Tots i final.

I per què creus que ho han gravat a la cuina? Igual és perquè ressona bé.

Aquí teniu una cançó representativa del fenomen migratori que va patir Irlanda a la segona meitat del S.XIX, després de la ‘An Gorta Mór‘. L’emigrant recorda amb malenconia les boniques noies irlandeses, els verds camps de trebols i als seus pares, que per la seva edat i pel seu delicat estat de salut no el van poder acompanyar. Tampoc haguessin suportat el haver de morir a un país estranger.

La cançó capta de seguida l’atenció de l’oient només amb la veu de Mary Dilon, sense cap instrument. A la següent estrofa entra l’arpa irlandesa de forma delicada. A la tercera s’escolta la uilleann pipe fent una segona veu que respecta el romanticisme creat fins aquest moment i es barreja amb el fiddle. A la quarta entra la flauta travessera de fusta. M’encanta l’ambient de dramatisme que crea amb el seu so càlid just per donar pas a la última estrofa.

Són moltes les cançons amb aquesta temàtica, però aquesta és de les més boniques que he escoltat. Crec que és per la veu suau i expressiva. Continguda i amb sentiment.

I aquí podeu gaudir d’una bonica versió de Mary Dillon (la vocalista de Déanta) que canta a cappella en un pub. Una preciositat…

I la lletra:

So it’s pack up your sea stores and consider no longer,
For ten dollars a week isn’t very bad pay;
With no taxes or tithes to devour up your wages
When you’re on the green fields of Amerikay.

Farewell to the groves of shillelagh and shamrock,
Farewell to the wee girls of Ireland all round.
May their hearts be as merry as ever I would wish for
When far away across the ocean I’m bound.

Well, my father is old and my mother quite feeble,
And to leave their own country it grieves them full sore.
And the tears down their cheeks in great drops are rolling
To think they must die upon a foreign shore.

The sheep run unsheared and the land’s gone to rushes;
The handyman’s gone and the winder of creels.
Away across the ocean go journeyman tailors
And fiddlers that flaked out the old mountain reels.

Oh, but I mind the time when old Ireland was flourishing,
And when lots of our tradesmen did work for good pay.
But since out manufacturies have crossed the Atlantic,
Sure, now we must follow to America.

And it’s now to conclude and to finish my story;
If ever friendless irishmen chances my way:
With the best in the house I will greet him and welcome
Far away on the green fields of Amerikay.

Us vull presentar a Chloe, una nena de 12 anys (al 2009). Toca una de les gaites més complexes que hi han, la Northumbrian Smallpipe:

Es tracta d’una petita gaita on l’aire es subministra a la bossa mitjançant una manxa accionada amb el braç dret. Té tres o quatre bordons. La digitació és tancada. És a dir, que cada nota es fa destapant el forat corresponent, i la resta tapats. Les northumbrian pipes primitives només tenien una octava, però durant les últimes dècades s’han introduït mecanismes que augmenten tessitura per dalt i per baix. Poc més de dues octaves. El més atractiu d’aquesta gaita és que el volum no és massa alt i permet tocar amb altres instruments sense molestar!

Chloe comença amb un Slow Air (demanant primer el permís per tocar). De seguida es concentra i ens va introduint poc a poc a la melodia. Ella vola i s’oblida de sí mateixa… i passa a ésser l’instrument. Això ens passa als músics, que de vegades perdem la consciencia mentre toquem. Al minut 2’20” comença el hornpipe més animat, però els focs artificials al cervell esclaten cap al final. I en acabar, torna a trepitjar terra amb un somriure als llavis.

No es pot dir que sigui una virtuosa (Inici poc clar, anades de ritme, ensopegada al 2’57″…) però dóna gust sentir-la tocar per la seva naturalitat. Arribarà molt lluny si és capaç de superar les tonteries de l’adolescència.

La intèrpret més coneguda de northumbian smallpipe és Kathryn Tickell, encara que a mi no m’acaba d’agradar per la seva vessant més ‘moderna’. Aquí teniu un vídeo: