Us vull presentar a Chloe, una nena de 12 anys (al 2009). Toca una de les gaites més complexes que hi han, la Northumbrian Smallpipe:

Es tracta d’una petita gaita on l’aire es subministra a la bossa mitjançant una manxa accionada amb el braç dret. Té tres o quatre bordons. La digitació és tancada. És a dir, que cada nota es fa destapant el forat corresponent, i la resta tapats. Les northumbrian pipes primitives només tenien una octava, però durant les últimes dècades s’han introduït mecanismes que augmenten tessitura per dalt i per baix. Poc més de dues octaves. El més atractiu d’aquesta gaita és que el volum no és massa alt i permet tocar amb altres instruments sense molestar!

Chloe comença amb un Slow Air (demanant primer el permís per tocar). De seguida es concentra i ens va introduint poc a poc a la melodia. Ella vola i s’oblida de sí mateixa… i passa a ésser l’instrument. Això ens passa als músics, que de vegades perdem la consciencia mentre toquem. Al minut 2’20” comença el hornpipe més animat, però els focs artificials al cervell esclaten cap al final. I en acabar, torna a trepitjar terra amb un somriure als llavis.

No es pot dir que sigui una virtuosa (Inici poc clar, anades de ritme, ensopegada al 2’57″…) però dóna gust sentir-la tocar per la seva naturalitat. Arribarà molt lluny si és capaç de superar les tonteries de l’adolescència.

La intèrpret més coneguda de northumbian smallpipe és Kathryn Tickell, encara que a mi no m’acaba d’agradar per la seva vessant més ‘moderna’. Aquí teniu un vídeo:

Es tracta de tres nois que ens regalen un solo de bohdran molt macu. El bohdran és un instrument tradicional d’Irlanda que ve a ser un pandero afinable que es toca amb un pal (stick) mentre la pell es tensa i destensa amb l’altra mà. En aquest cas fan servir sticks moderns consistents en diversos palets units entre si per aconseguir un so diferent. Fan servir la tècnica anomenada ‘de guitarra’ per treure-li el ritme.

I que és el que motiva a aquesta gent a fer aquest vídeo? Per què no estan perdent el temps jugant a la Playstation o passejant per un centre comercial? Els motius seran varis. Com: Perquè s’ho passen bé, perquè ho han mamat des de petits, perquè a Irlanda és molt comú saber tocar un instrument… jo què sé!

La seqüència és: Tots – Solo de Aaron – Solo de Sooey – Solo de Ryan – Tots – Ball de Aaron – Tots – Ball de Sooey – Tots – Ball de Ryan – Tots i final.

I per què creus que ho han gravat a la cuina? Igual és perquè ressona bé.

Us presento a La Concertina: És aquest instrument de llengüeta similar a l’acordió diatònic tan conegut per aquestes terres. Té un cos hexagonal amb manxa i la melodia es toca amb totes dues mans, a un costat les notes agudes i a l’altra les greus.

Calculo que a Catalunya no hi ha més de 25 músics que toquin la concertina com a instrument habitual. Són una raresa… Si faig una llista d’instruments de llengüeta, segons la seva complexitat mecànica, sortiria així: Harmònica Diatònica – Harmònica cromàtica – Concertina – Acordió Diatònic – Acordió Piano (amb altres instruments barrejats com l’harmònium, el bandoneón o l’hulusi).

A mi m’agrada molt el so de la concertina. Crec que m’agrada per la seva senzillesa (De vegades el diatònic em satura una mica i el so de triple llengüeta em cansa ràpidament). I és perfecta quan es fusiona amb el violí!

Aquí teniu una actuació de l’any passat a un canal de televisió irlandès. Un imagineu alguna cosa similar a les televisions d’Espanya?? … No. A Irlanda estan orgullosos de la seva música tradicional i la cuiden com es mereix.

No és música tradicional, però podria arriba a ser-ho. Aquí teniu un vals composat pel flautista.

Us volia parlar de la flauta travessera de fusta amb sistema simple de claus. És l’àvia de la coneguda flauta travessera de concert, la de metall que toca tothom. Abans de disposar de la tècnica per treballar el metall, les flautes travesseres es feien així. Han arribat als nostres dies per dos camins: El camí clàssic amb el Traverso (Típicament amb fusta de boix o d’altres, però no en banús. Amb una clau, la del Re#) i el camí tradicional (Típicament amb fusta negra de banús. Amb moltes combinacions de claus: Cap, quatre, cinc… fins a tretze o més). Sobretot s’ha conservat a Irlanda, UK, Alemanya i França.

Aquí em crida l’atenció per què es tracta d’un flautista esquerrà. I, per tant, la flauta està preparada per ser tocada cap al costat contrari. És a dir, que les claus estan muntades per tocar amb la flauta cap a l’esquerra. Doncs a mi que em perdonin, però això no té cap sentit! Se suposa que els esquerrans tenen una mà hàbil i una mà menys hàbil, no? I a una flauta, quina és la part difícil de tocar i quina és la fàcil? Totes dues parts són iguals de complexes o fàcils… per tant, que la flauta es toqui cap al costat dret només és un conveni.

Igual que els pianos tenen les notes greus a l’esquerra. Hi ha pianos per esquerrans? Segur que sí, però el sentit comú fa que els pianistes esquerrans toquin pianos normals, ja que no hi ha diferència en la complexitat d’execució de cada mà. Tampoc es fan partitures per esquerrans, oi?

Ah, i un altre tema. Us heu fixat que la flauta té una adhesiu a mig forat del Fa#? Això fa que la nota soni Fa natural. És curiós, ja que la flauta ja porta dues claus per fer el Fa natural… segurament la complexitat de la peça fa necessari aquest recurs ‘poc ortodox’.

Un altre dia us parlaré del Cittern, que es troba entre la guitarra acústica i el bouzouki en quant a sonoritat.