Tempus Fugit (Duo Menguy – Le Pennec)

No és música tradicional, però podria arriba a ser-ho. Aquí teniu un vals composat pel flautista.

Us volia parlar de la flauta travessera de fusta amb sistema simple de claus. És l’àvia de la coneguda flauta travessera de concert, la de metall que toca tothom. Abans de disposar de la tècnica per treballar el metall, les flautes travesseres es feien així. Han arribat als nostres dies per dos camins: El camí clàssic amb el Traverso (Típicament amb fusta de boix o d’altres, però no en banús. Amb una clau, la del Re#) i el camí tradicional (Típicament amb fusta negra de banús. Amb moltes combinacions de claus: Cap, quatre, cinc… fins a tretze o més). Sobretot s’ha conservat a Irlanda, UK, Alemanya i França.

Aquí em crida l’atenció per què es tracta d’un flautista esquerrà. I, per tant, la flauta està preparada per ser tocada cap al costat contrari. És a dir, que les claus estan muntades per tocar amb la flauta cap a l’esquerra. Doncs a mi que em perdonin, però això no té cap sentit! Se suposa que els esquerrans tenen una mà hàbil i una mà menys hàbil, no? I a una flauta, quina és la part difícil de tocar i quina és la fàcil? Totes dues parts són iguals de complexes o fàcils… per tant, que la flauta es toqui cap al costat dret només és un conveni.

Igual que els pianos tenen les notes greus a l’esquerra. Hi ha pianos per esquerrans? Segur que sí, però el sentit comú fa que els pianistes esquerrans toquin pianos normals, ja que no hi ha diferència en la complexitat d’execució de cada mà. Tampoc es fan partitures per esquerrans, oi?

Ah, i un altre tema. Us heu fixat que la flauta té una adhesiu a mig forat del Fa#? Això fa que la nota soni Fa natural. És curiós, ja que la flauta ja porta dues claus per fer el Fa natural… segurament la complexitat de la peça fa necessari aquest recurs ‘poc ortodox’.

Un altre dia us parlaré del Cittern, que es troba entre la guitarra acústica i el bouzouki en quant a sonoritat.

Leave a Reply

required